El dissabte a la nit, vaig anar al cinema per a vore la nova pel·lícula de Will Smith " 7 almas". Tenia moltes ganes de vore-la perqué l'últim drama que vaig vore d'aquest actor " En busca de la Felicidad" en la qual participava amb el seu fill reial, em va agradar moltíssim i vaig plorar com una magdalena en acabar.
Doncs bé, no vaig a contar-vos el final de la pel·lícula ni res d'això, perqué supose que molts de vosaltres voleu anar a vore-la al cine, però si vos situaré en la historia: Will Smith és Ben Thomas, treballador de l' Agència Tributaria nordamericana. Un tràgic accident marcarà el transcurs de la seua vida.

Tinc que dir, que és d'aquestes pel·lícules que et fan calfar-te el cap per a saber que està pasant i fins a la fi no t'adones del que està pasant el reilitat. A mi em va agradar molt, sobre tot per el desenllaç i el transfons d'aquesta pel·lícula.
Animeu-vos a anar a vore-la, i després ja podrem intercanviar opinions...

Nit de monòleg

Anit, dijous 8 de gener, vaig anar a la sala Swan de Benimaclet per a vore el monòleg de David Barragan " la magnitud de lo absurdo". Aquesta actuació l'organitza el circuit café teatre de la ciutat de València, on de dilluns a diumenges i ha espectacles a diferents sales de la ciutat. Jo coneixia aquest circuit, però mai havia anat a vore ninguna actuació, i de veritat que el recomane perque a més de pasarte-lo molt be i riure agust de veritat, l'entrada només costa 5 euros, i amb aquesta pots pedirte qualsevol cosa sense pagar la consumició.

I bé, ara ja centrant-nos en el monòleg tinc que dir que feia molt de temps que no hem reia tan agust. David Barragan és un còmic, actor, monologuista català, el qual va guanyar el premi més important per a monologuistes ( premi Barnarock 2007 ). En aquest monóleg ens fa veure lo absurdo que pot arrivar a ser l'èsser humà, contant situacions cotidianes que totes les persones patixen... Veient aquest monóleg literalment " et pots morir de la risa" per això si teniu oportunitat de vore-lo no podeu deixar pasar-ho. Amb circuit café teatre participa al llarg de tot el mes de gener, consulteu les dades i el lloc a aquesta pàgina : http://www.circuitocafeteatro.com/Programaci%F3n/tabid/52/Default.aspx

El vel ,un debat pendent

Bé, aquest comentar l'he fet al voltant d'una notícia que vaig vore al diari, no m'han recorde be de la data, però hem a cridar molt l'atenció, i crec que ens farà reflexionar a tots.
El diari ens contava com una xiqueta ,Xaimauna musulmana de 8 anys, la qual va a estar dues setmanes sense anar a l’escola, perquè no li permitien anar-hi amb l’hijab. Finalment la Conselleria d’Educació va aconseguir que la xiqueta tornara a l’escola amb l’hijab.

La qüestió que ens plantejem després de llegir aquest article és: per què no obligar als pares a portar a Xaima sense l’hijab?, perquè per llei té que anar a l’escola, aquestes question les planteja l'autora de l'article, deixant clarament la seua visió de l'assumpete. Es una qüestió per a reflexionar perquè l’hijab representa la submissió de la dona a la religió musulmana, tot el contrari al dret importantíssim que nosaltres defensem, la igualtat entre dones i homes. L’autora ho té clar, jo respecte la seua idea però, no la comparteixo totalment.

Per suposat que, per damunt de tot hem de defensar la igualtat i no permetre que una xiqueta de vuit anys estiga dues setmanes sense anar a l’escola, però, per què no respectem els símbols d’altres religions?. A més a més, Xaima amb vuit anys, no pot escogir encara, per això mateix no podem furtar-li el dret d’aprendre.

Mai trobarem sol·lució a aquest debat, però personalment, el que si sabem és que tot xiquet i xiqueta , siga del pais que siga i independentment de la religió que defensen els seus pares, té el dret i el deure d’anar a l’escola.

" Projectes de llengua en la teoria i la pràctica"

Aquest és un article de Anna Camps, catedràtica de Didàctica de la Llengua en la Universitat Autònoma de Barcelona. A continuació vos faré un resum de l'article per a vore que ens conta Anna Camps en aquest article al voltant dels Projectes de llengua :

Primer comença l'article per l’origen del “treball per projectes” es troba en els inicis de l’Escola Nova i específicament en l’obra de Dewey, pedagog americà, i del seu seguidor Kilpatrick. Segons aquest últim autor un projecte es pot definir com un pla de treball lliurement escollit amb l’objectiu de fer alguna cosa que interessa, ja sigui un problema que es vol resoldre o una tasca que es vol dur a terme. A més es distingeixen dos tipus de projectes, aquells orientats als saber i altres que estan orientats a fer.

Els mètodes d’ensenyament que van impulsar l'Escola Nova i Freinet tenen com a principal protagonista a l’aprenent i a la seua activitat. És a dir el alumne és el centre de tot el procés i sempre es tenen en compte les seues necessitats, interessos, etc. Per exemple, Freinet amb la seua pedagogia activa, dona prioritat a aquelles activitats expressives i comunicatives i al treball cooperatiu com a instruments per al desenvolupament personal i social dels alumnes. Freinet va utilitzar una sèrie de tècniques com l’impremta, el diari escolar, la correspondència interescolar, etc, per aconseguir dur a terme aquesta pedagogia activa, a més d’aconseguir motivar als seus alumnes, està clar que la motivació és un dels factors més importants per aconseguir l’aprenentatge.

Els projectes de llengua es formulen com una proposta de producció global (oral o escrita) que té una intenció comunicativa. Per a formular-los s’hauran de tenir en compte i formular els paràmetres de la situació discursiva en que s’insereixen, i alhora com una proposta d’aprenentatge amb uns objectius específics que han de ser explicitats i poden esdevenir criteris de producció i d’avaluació dels textos que es produeixen.
Les característiques més rellevants dels projectes de llengua son les següents:
- Ús intencional de la llengua.
- La finalitat de l’activitat, és a dir un ús de la llengua funcional.
- Ús d’un metallenguatge i coneixements del funcionament de la llengua

També cal tenir en compte que hi ha que seguir una sèrie de fases per a dur a terme un projecte de treball de producció textual:
- Fase de producció: on es decideixen les característiques del projecte que es durà a terme. A més s’han d’establir els paràmetres de la situació discursiva (què escriure, quina és la intenció, a qui va destinat, decisions que cal prendre, etc.) Molt important també especificar els objectius d’aprenentatge.
- Fase de realització: es distingeixen dos tipus d’activitats. En primer lloc les de producció del text i en segon lloc aquelles orientades a aprendre les característiques del text que s’ha d’escriure i de les seues condicions d’ús.
- Fase d’avaluació: aquest procés ha de ser formatiu, i no ha de fonamentar-se en l’èxit o fracàs, sinó en els productes que escriu, en els processos que segueix i en els progressos que van fent. És una fase molt important ja que permet recordar i prendre consciència del que s’ha fet i contribueix, doncs, a la recuperació metacognitiva dels procediments seguits, dels seus resultats i dels conceptes utilitzats.

" EL PROFESSOR "

Aquest llibre ens conta tot el recorregut d'un mestre, ams les seues ventatges e inconvenients.
Frank McCourt va arribar al Estats Units als deneu anys, amb el primer llibre que es va comprar a la maleta: “ les obres de William Shakespeare: reunides en un sol volum” . Va estudiar a la universitat p Llengua i Literatura, i posteriorment mestre als instituts.

La seua carrera de mestre va escomençar a març de 1958, a l’Institut Técnic i Professional McKee de Staten Island (Nova York). Plantat a l’aula s’encontrava el senyor McCourt, el primer dia de la seua carrera docent, sense saber com rebre als seus primers alumnes.

Frank es preguntava quan aconsegiria explicar un punt de la programació de la matèria i deixar de contar hisòries irlandeses, perqué ell va viure molts anys a Irlanda.

Un exemple de que no era un mestre comú es aquesta activitat que va plantejar als seus alumnes:

Cap a la fi del quatrimestre, es va adonar que al seu calaix tenia molts justificants, el quals, els alumnes havien anat donanant-li, però la majoria d’ells eren falsos. Amb aquest material va decidir organitzar una activitat amb els alumnes, la qual, va despertar l’interes d’aquestos per la matéria i per l’escriptura. Va demanar-li a tots els alumnes que escrigueren un justificant de allò que ells volgueren. L’activitat va resultar tot un éxit.

L’any 1966, McCourt deixa el McKee. Va estar un any com a professor d’unversitat i després va tornar a donar classe a un institut: l’Institut de les Indústries de la Moda.
Després d’açò, va tenir que buscar feina. Alberta, la seua dona, li va dir que al seu institut buscaven un nou professor. L’institut era Seward Park, al Lower East Side, i ell va acceptar el treball. En aquest institut es va trobar un grup molt curiós a la clase de llengua. Estava format per xiquetes negres de 14 anys i dos xiquets peruans. Amb aquest grup va viure una eixida al cinema molt curiosa.

Arribats a aquest punt de la lectura, ens adonem que el professor McCourt no és un professor disciplinat. La següent situció que plantejem, és un conflicte que viu amb un alumne, l’Andrew, el qual no cau molt bé a la resta de la classe. Frank, aprofita aquesta situació de conflicte, per a demanar als alumnes que escriguen el que ha pasat, però com si fora un article d’un periòdic. Aquest exercici resulta molt motivant per als alumnes.

Després el van contractar al millor institut de la ciutat. En aquest institut, quan els alumnes ixen de la seua classe, se’n van en una sencació que no tenen a la resta de les classes: se’n van sense saber les respostes. És a dir, el professor McCourt envia preguntes en l’aire al llarg de les classes, i els alumnes es queden callats fins al final esperant la resposta, però quan toca el timbre, el professor se’n va i ells es queden sense saber la resposta. Aquesta és una bona técnica, que utilitza per a que els alumnes desenvolupen la seua imaginació i es creen les seua propies respostes; però hi ha voltes, que veritablement, el professor no sap la resposta.

Un dia, un alumne d’una de les seues classes, li va dur un menjar típic del seu país. Açò va conduir a que la resta també volia dur un menjar típic. El que van fer, va ser que van acudir tots una vesprada al parc amb els menjars típics. Aquest fet, va fer que al professor McCourt, se li va ocórrer una idea: va demanar-li als alumnes, que cadascú dugués un llibre de cuina per al próxim dia.

Amb els llibres de cuina, fa que els alumnes llegisquen les receptes com si foren poemes, és a dir, que reciten les receptes. Açò motiva molt els alumnes, fins i tot, es duien instruments per a posar-li música a les receptes. Un dia van formar un tipus de concert i tot. Però es va plantejar que aquestos alumnes tenien que anar a la universitat, i recitar les receptes i tocar instruments, no els anava a servir de molt, per aixó, va decicir torna a donar la matèria corresponent al curs.

Després de tants anys, Frank s’adona que ja no té res més que dir, i decideix retirar-se. Es planteja, com pot ensenyar als alumnes creació literària si ell mai ha publicat gens. L’últim dia que fa classe el despedeixen amb confeti i un alumne li suggereix que tindria que escriure un llibre, ell respon “ho provaré”.

Per a finalitzar, arriva a la conclusió: que tots aquests anys que hi havia estat ensenyant, l’únic que feia era aprendre ell.

Bé, aquest llibre ens conta la vida d'un mestre no molt comú, i amb moltes ganes d'ensenyar i aprendre. Recomane aquest llibre perqué ens mostra les diferents situacions a les que es presenta un mestre davant una classe d'alumnes...

HERO ( Ying Xiong )

Direcció: Zhang Yimou.
País: China.
Any: 2002.
Duración: 99 min.
Interpretació: Jet Li (Sin nombre), Zhang Ziyi (Moon), Tony Leung Chiu Wai (Broken Sword), Maggie Cheung (Flying Snow), Chen Dao Ming (King), Donnie Yen (Sky), Liu Zhong Yuan, Zheng Tian Yong, Quin Yan, Chang Xiao Yang, Zhang Ya Kun, Ma Wen Hua.
Guió: Zhang Yimou, Li Feng y Wang Bin.
Producción: Zhang Yimou y Bill Kong.

Estrena a Espanya: 14 Noviembre 2003.

Només cal mirar al nostre voltant per adonar-nos que la cultura oriental cada volta está més present a les nostres vides. La cultura oriental és molt diferent a la nostra, per aixó tenim que aprendre moltes coses d'aquesta.
Bona prova de tot alló que ens poden mostrar dels seus costums, és aquesta pel·lícula, la qual ens mostra parartges i imatges que mai el cinema europeo o nordamericà podrà mostrar-nos.

La història se’ns presenta com una llegenda del emperador Qin Shi Huang. Aquest, viu reclòs al seu palau, davant el temor que tres perillosos guerrers; “ Espasa trencada, Neu i Cel”, volen matar-lo per tornar el antic ordre. L’emperador ofereix una gran recompensa per a qui els guanye, i així tots els caçadors de fortunes s’afanyen per aconseguir el botí. Un dia, un estrany guerrer, “ Sense nom”, es presenta al palau amb les armes dels enemics del rei, i afirma haver-los matat als tres en combat. A partir d’ací sorgeixen diverses versions del que ha ocorregut que conformen l’argument de la pel·lícula.

Dins d'aquesta història hi ha un triangle amorós, el qual el director utilitza per a atraure l'atenció del públic occidental, també amb les nombroses lluites d'espases. Al llarg de tota la pel·lícula ens va mostrant diverses versions de la mateixa història i fins a la fi no saps ben bé si el que está pasant en eixe moment es la veritat o una imaginació

Vull destacar també els canvis de color al llarg de tota la pel·lícula, en el que cadascún d'ells representa els valors o sentiments que el director vol trasmetre en aquesta versió de la historia ( esperança, passió, lluita, alma pura...)

És una pel·lícula diferent a la resta, i amb imatges i escenes molt molt belles, per allò recomane vore-la.

" FORASTERS"

El diumenge 14 de desembre vaig asistir als cines babel a vore la pel·lícula forasters.

El director d’aquesta pel·lícula és Ventura Pons. Fins al 1977 es va dedicar a les direccions teatrals però en aquest any va dirigir la seua primera pel·lícula Ocaña, retrat intermitent, per la qual va ser seleccionat per el Festival de Cannes de 1978. Después de vint largometratges, divuit d’ells produïts amb la seua companyia “ Els films de la Rambla”, on s’ha produït també Forasters, s’ha convertit en un dels directors més coneguts a Catalunya i a la resta del pais. Encara que acostuma a rodar les seues pel·lícules en català, quasi sempre les tradueix al castellà per a que puguen ser distribuides per tota Espanta. També han sigut estrenades en nombrosos països. Ventura Pons ha sigut vicepresident de la Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas d’Espanya i actualment es conseller de la SGAE i patró de la Fundación Autor.
Aquesta pel·lícual és una adaptació de l’obra de Sergi Belbel.


Forasters ens conta la història d’una mateixa familia en dues époques diferents. És curiós que aquesta familía està marcada per un mateix fet traumàtic però amb uns quaranta anys de diferència. A més a més, l’ arribada d’uns veïns nous en els dos moments del temps, trenca “ l’armonia ” familiar.
El fet traumàtic que és present a les dues éspoques és el càncer, la mort de la mare, i el seu carácter egoista i de posseisió amb els seus fils. Aquesta dona resulta ser una persona inaguantable, per tant la convivencia en ella és imposible.


Cal destacar la actitud de la seua filla, qua la seua mare és malalta al llit li fa imposible la seua vida i qua mor, ella per fi aconsegueix fer el que volia sense que ningú li puje la veu. Dic que cal destacar-lo, perqué quaranta anys después, la malalta és ella, la filla i resulta tindre el mateiz carácter de la seua mare, fins al punt de que les últimes paraules al llit abans de morir-se de ambdues són les mateixes.
Aquest carácter es fa més negre amb l’arribada d’uns nous veïns a l’edifici on viu la familia, com que són molt tradicionals tenen por als estrangers, als desconeguts, persones que no coneixen, però no deurien tindre més por d’ ells mateixos? En realitat qui son els forasters els que no coneixen o ells mateixos? Açò es el que ens vol fer arrivar l’autor, perqué como no volen integrar als que venen a les seues vides, els forasters de veritat és la familia protagonista.

La pel·lícula hem va resultar cridanera, per tant em va agradar. Mai havia vist una pel·lícula d’aquest tipus, on dues époques ens presenten una mateixa familia marcada per el mateix fet tràgic, i veus com la história després de tants anys es repeteix. Et fa reflexionar també al voltant de qui són els forasters de veritat els que vénen de fóra o els que son de la terra i no accepten als altres. Jo pense que els forasters són aquells que no volen als altres per el seu origen, encara que siguen del mateix pais però de diferent comunitat.